Des de fa molts anys –la meua terra, i la de tots els valencians- ha lluitat de valent contra forts agents provinents de l’exterior, i mai s’ha cansat de combatre.

Sovint les ponentades provinents de la planícia castellana eixuguen les nostres bosquines i agreugen la sequera a tot arreu del País Valencià. Una zona molt restringida del nostre territori – des dels Ports de Morella fins la zona de Torreblanca – Cabanes, ja a la Plana Alta- està al resguard dels vents de ponent, però no dels de certs o mestrals que són iguals de malignes que el xafogós i molest vent de l’oest.

La zona de la Costera de Xàtiva –al centre de les anomenades comarques centrals valencianes- arreplega de ple les fortes onades de vent, incrementant així la seua temperatura donant sempre rècords de temperatura màxima. I és que als socarrats, a banda de cremar-los la ciutat el 1707 les tropes de Felip Vè, cada estiu –i les primaveres i tardors, per efectes del canvi climàtic- el vent de ponent s’encaixona per les estretes valls eixugant tot el que troba al seu pas. Pels que no coneixen la zona, tot el sud de València presenta estribacions del sector Ibèric i Bètic. Les muntanyes estan orientades des del nord-oest al sud-est, no deixant pas que les brises marines arriben massa kilòmetres a l’interior donat que a la costa tenim la costeruda serralada de Corbera (la Ribera), el massís del Montdúver i el Circ de la Safor (a la Safor) i els primers contraforts del sistema Bètic amb el Montgó al capdavant, i endinsant-se ja a la Marina Alta. Una cosa semblant passa, a la comarca de la vall d’Aiora – Cofrents (incendi de Cortes de Pallás), i als Serrans (incendi d’Andilla), amb la diferència que aquests llocs més elevats ja formen part de la “meseta” o planícia castellana.

Els valencians, i tots els pobles que voregen la Mediterrània des de temps molt passats, sempre hem utilitzat el foc en la nostra vida quotidiana, ja siga per cuinar les nostres delicioses paelles, per gaudir qualsevol període de l’any  o celebració –fogueres de sant Antoni com la de Canals, fogueres d’Alacant de sant Joan, les Falles de València, etc.- o per a cremar restes de podes i rastrolls agraris –la remulla que anomenen els llauradors-. Som un poble que utilitzem massa el foc, pensant que el podem controlar en qualsevol moment, i molts cops no som conscients del perill que això comporta en certs períodes de l’any; des de fa unes dècades, igual de perillós és utilitzar-lo al mes de març, com juny, setembre o novembre.

Moltes vegades en la cremada de restes agràries es produeixen incendis forestals, com a conseqüència d’imprudències i/o negligències per part dels nostres ciutadans. Uns incendis que s’hagueren pogut evitar i que representa una majoria aplastant al nostre territori. Hem de començar a ésser més conscients quan fem ús del foc, i m’agradaria que les restriccions de permisos de crema s’ampliaren durant l’any, tal vegada així es disminuiria la recurrència dels incendis. Perquè es feu una idea a l’estat espanyol, França, Portugal, Grècia i Itàlia es cremaren en 24 anys –a partir del 1980- una extensió major que la que ocupa la comunitat de Castella i Lleó o Grècia.

Malgrat tot, el problema dels incendis forestals no està només en els ciutadans inconscients –aquell qui encén la mistera-, sinó més bé en la deixadesa del nostre entorn rural. Les muntanyes valencianes estan abandonades des de fa moltes dècades.

Estem cansats de veure camins, tallafocs –des de fa anys ni es mantenen ni s’han fet de nous al llarg i estret del territori valencià, només en conec un de nou a la serra Grossa entre les comarques de la vall d’Albaida i la Costera de Xàtiva- bancals, etc. ocupats per una forta invasió de massa forestal. Si s’han intentar fer com en el cas del Desert de les Palmes de Castelló, alguns grups sempre s’han oposat. Ningú no fa res per netejar els nostres boscos; antany la gent se n’ocupava de la recol·lecció de la fusta morta, de mantindre nets els seus camps que donaven algun rendiment econòmic, de pasturar el ramat allà on podien fer-ho, ara ni això. És cert que moltes zones han estat protegides per albergar espècies endèmiques –recorde que el País Valencià és un dels territoris que major biodiversitat en flora té presents a les seues muntanyes, i concretament el municipi amb major endemismes és Xàbia, a la Marina Alta, i les muntanyes amb més riquesa florística és la serra Mariola dominada pel Montcabrer a les comarques de la Vall d’Albaida, l’Alcoià i el Comtat de la Baronia de Cocentaina-. 

Dos extrems completament oposats pel que fa al registre de pluges, mentre la zona de la Marina Alta és la zona més plujosa del meu País amb registres superiors als registrats a Galícia o a qualsevol punt de la Cornisa Cantàbrica –més de 1000 mm/m2 – la zona de la Mariola és una de les més seques del País Valencià, junt a la depressió de València –el camp de Monverdre, Camp de Túria, la Foia de Bunyol i les Riberes-, el litoral de Castelló –la Plana Alta i Baixa, i el Baix i l’Alt Maestrat-, i la meseta amb les comarques del Racó d’Ademús, els Serrans, i la Plana de Requena i Utiel-. I és que, eixes diferències climàtiques ofereixen al nostre territori un bon ventall d’espècies endèmiques. A qualsevol municipi o sector florístic trobem endemismes que només habiten a eixos llocs del món, per exemple, la pebrella (Thymus pipperella) és una aromàtica del sector setabense, o l’Erodium celtibericum o gerani de Cavanilles que habita al Penyagolosa i el qual està en perill d’extinció, entre d’altres.  

No obstant tot això, quan es vol protegir els nostres espais naturals no és vàlid el què fa el nostre govern. Intentar tindre’l igual que una fotografia paradisiaca que amaga un arsenal de mort i destrucció quan una espurna ho visita. Fer un PORN (planificació de l’organització dels recursos naturals de cada parc), posar quatre plaques mal posades i fora de lloc, passar xarxes elèctriques per zones humides com les de la Safor i la Marina Alta, donar a dit els càrrecs de directors de cada parc a alcaldes o militants del PP –que en la majoria dels casos no saben ni que és una surera (Quercus suber) ni on habiten- no és suficient. Tampoc és vàlid fer unes lleis, i modificar-les quan interessa a uns pocs, o fer-les i passar-se-les per baix cama.

Senyora Bonig i senyor Fabra, la gestió, la conscienciació ciutadana, el manteniment, la planificació territorial i l’ordenació del territori, i en general, l’estima i el valorar els nostres espais pel que –no només interesar-s’hi pels recursos econòmics, que al remat són molt importants-  són de vital importància diria.

Sembla mentida que sigueu de Castelló, la primera trobe que de la vall d’Uixó –a les portes de l’Espadà, i un ecosistema emblemàtic dominat per la surera, al igual que la zona dels surars de Quatretonda, Pinet i Barx (vall d’Albaida i la Safor)- . El senyor Fabra de Castelló, sembla desconèixer per exemple que Castelló és la segona província més muntanyosa de l’estat espanyol per darrere de Cantabria. Una actuació correcta és la de l’Alcaldessa de València per exemple que “defensa” fins la sacietat l’Albufera de València, o l’alcalde de Xàtiva que defensa la serra Vernissa i la falda del Castell com si fora casa seua, ambdós del mateix partit que vosaltres. A veure si prengueu nota i almenys els imiteu en això encara que siga.

Polítics que defensen el seu territori en tenim a tot arreu, al igual que els que no. Faré menció dels despreocupats. Comence per Lina Insa (exalcaldessa) d’Ontinyent on ja li vegerem el morro tort als incendis de 2010 del sud de València; o l’alcalde de Gandia Torró que pretén construir a la platja de l’Ahuir i fer una gran passarel·la per desfilar ell, junt als toreros de la nova plaça de bous o els cantants de Castella, i entossudit en construir-hi un gran camp de golf. D’inconscients hi ha a tots els llocs, exalcaldes de Pego que pretenien acabar amb la marjal, alcalde de Llanera que vol que li facen un macroabocador a les portes de sa casa, o el de Zarra que vol posar en perill el futur de molts valencians. Llàstima em dóna saber que aquesta mena de gent són els representants de molts valencians, llàstima i vergonya.

Ja hem vist que passa abans dels incendis -més endavant en parlaré un poc dels retalls de la Conselleria de Governació perquè se’n feu una idea de com el nostre conseller juga als escacs amb un “jaque mate” directe només començar la partida-. Analitzem alguns incendis des de 2010, i vegem que passa quan el foc abraça fins fer desaparèixer les nostres carrasques, margallons, sureres,  coscolls, pinars i llentiscles, entre d’altres centenars d’espècies vegetals i animals.

El País Valencia sempre ha tingut incendis forestals, al igual que el principat de Catalunya, l’Aragó, Múrcia o Castella. La dècada dels 90, sobretot i molt concretament el 1992 i 1994, el nostre cel més que mai va plorar llàgrimes de cendra, i és què, malauradament gran part dels nostres boscos es van esfumar i ens van dir adéu i fins sempre.

Les flames arrasaren de nord a sud i d’oest a est, tot el nostre territori. I no anaren més enllà de l’est perquè la mar no s’hi crema. Unes llàgrimes de cendra procedents del Desert de les Palmes (Benicàssim, Borriol i la Pobla de Tornesa, a la Plana Alta); Mas d’Ascla, “Vadanger”, Molinsevit, els Murs, l’Atalaia gran, Irta (a Alcalà de Xivert, Peníscola, Santa Magdalena de Polpís, a la comarca del Baix Maestrat; i les Coves de Vinromà a la Plana Alta); les moles de Xert i les serres de Tírig i Catí, i Ares del Maestrat al nord de Castelló (l’Alt Maestrat); la zona d’Alcora, Atzeneta del Maestrat i Vistabella (a l’Alcalatén) també el cel hi plorava llàgrimes en aquest cas del gegant de pedra, el Penyagolosa.

A València i Alacant, les coses no anaven millor. Allà tal vegada la situació empitjorava per la sequera i pels trencats penyals que formen els cims de les seus muntanyes. Us recorde que les serralades Bètiques (sud de València i nord d’Alacant, el país de les muntanyes d’en Jaume I) són més recents i  tenen majors pendents que les Ibèriques de Castelló, a trets generals. Jo vivia a un menut poble de la Costera de Xàtiva, i tenia 9 anys. Un xiquet que no entenia que passava al meu voltant. Gran part dels boscos de les comarques centrals valencianes desapareixien en segons! Mirava on mirava tot era una bola de foc: al nord – est del meu poble es cremava part de la serra de Corbera (a les Riberes), a l’est les serres de Barxeta (la Costera de Xàtiva) eren fetes brases…recorde que estava trist i tenia por, molta por. Mirava on mirava els meus ulls brillaven de tristesa i les flames es reflectien en els meus ulls, en els dels meus amics, en els de la gent major del meu poble. Ara sé que companys de treball, hi eren lliurant eixa batalla en aquella època, quan jo era un xiquet innocent i que vivia en la ignorància més dolça de la meua infantesa.

No acabava tot a Barxeta. Un dia després, les flames arrasaren tota la serra Grossa: el Buixcarró, el Pla de Corrals, el Pla de Benavent, la Creu del Genovés, la solana de Xàtiva i Bixquert, Canals, Montesa, Vallada, Moixent, La font de la Figuera…pràcticament tots els pobles de la meua benvolguda comarca tenien part del seu terme socarrat. La cosa no anava millor a les comarques veïnes. A la canal de Navarrés i la vall d’Aiora-Cofrents, el Caroig plorava. Incendis molts d’ells intencionats per uns humans que van perdre el seny per diverses circumstàncies. Milers d’hectàrees arrasades pel foc que a dia de hui encara no s’han regenerat fins l’etapa clímax on la carrasca deuria ésser l¡espècie dominant, i pense que mai ho faran perquè uns individus sense sentiments gaudeixen veure cremar les nostres muntanyes any rere any. Quantes espècies d’animals no podrien fugir d’aquells malaurats incendis?! Déu meu, quin desastre! De pensar-ho estic ensopit. Escurçons i sacres, cabres de muntanya, serps verdes, muflons, raboses, genetes, conills i llebres, porcs senglars, tot tipus d’aus, animals de granja, cérvols, teixons…éssers vius innocents que pagaren les malícies d’aquells que diuen ser éssers racionals. Quanta controvèrsia! Els animals només maten per alimentar-se sense sofriment general, nosaltres moltes vegades per plaer i diversió. Deuríem modificar o rectificar el mot racional i irracional. Sembla que hi ha humans massa salvatges.

La comarca de la vall d’Albaida, la del meu pare i al sud del meu poble, tampoc s’hi va salvar. La serra del seu poble –la serra de Quatretonda- va volar per complet. Benigànim, Llutxent, Benicolet, l’Olleria, Ontinyent, Fontanars dels Alforins, Aielo de Malferit, Benicolet, i Pinet vegeren passar de llarg les flames del devastador foc que s’apropava al Benicadell. La muntanya dels meus somnis, la que em va ensenyar els primers passos com a senderisae o alpinista. Tots els mitjans no foren suficients per parar el foc, i aquest arribà als municipis de Beniatjar, Atzaneta d’Albaida, Carrícola, Bèlgida, Otos, Castelló de Rugat –o de les guerres com el coneixen els més vells-, Ràfol de Salem, Salem, Aielo de Rugat, Terrateig (més a l’est i que recentment va sofrir l’abrasió de les flames en l’incendi de Llocnou de Sant Jeroni), Albaida, Benissoda i Agullent. El Benicadell observava des dels més de 1000m d’altura com les seues faldes canviaven del verd intens al negre més absolut.

Les llengües de foc l’abraçaren en un abraç traïdor i suïcida fins passar a l’altra banda de la seua passada ombria –ara ombria del Benicadell en bona regeneració, però com totes les muntanyes valencianes en perill d’extinció- fins passar a les terres de secà del Comtat de la Baronia de Cocentaina. L’Orxa, Beniarrés, Gaianes, Muro del Comtat i Beniarrés també tingueren la visita inesperada de les flames procedents de València. Aleshores, les comarques d’Alacant eren tocades de mort.

La Safor a l’est de Xàtiva –el Montdúver i el Circ- (València), la Marina Alta amb el Montgó dominant i mirant la mediterrània, l’Alcoià, l’Alt Vinalopó, les Valls del Vinalopó, la Marina, l’Alacantí i qualsevol comarca d’arreu del nostre territori va presentar algun incendi.

Alacant plorava la pèrdua de la serra de Bèrnia, la de Crevillent, el Puig Campana, Aitana, el Maigmó, la Carrasqueta d’Alcoi, part de l’emblemàtica serra de Mariola, entre d’altres.

En aquella dècada desastrosa moltes muntanyes es van rendir al pas del devastador foc, a dia de hui, encara estan sotmeses, tristes i afectades per aquells maleïts successos. Moltes d’elles pelades perquè no s’han pogut regenerar, i amb l’arribada de la pluja la pèrdua de sòl és immediata. La reiteració d’incendis ha fet un sòl pobre, a augmentat els processos erosius i ha incrementat la desertització de les comarques alacantines.

En aquella època el País Valencià era governat pels de sempre, el PSPV encapçalat per Joan Lerma  –els primers anys de democràcia pel PSOE i els restants pel PP, el bipartidisme és l’agonia del nostre País-.

Uns i altres dugueren i duen polítiques ambientals nefastes molt semblants. Les eleccions són per a les nostres muntanyes i el nostre entorn, el canvi de la bola de foc, el canvi en qui juga aquella partida d’escacs. Entre els que diuen ser d’esquerres, ara amb un Ximo Puig més descafeïnat que un cafè de  sobre i fet a màquina, amb gens d’oposició i oportunistes com les plagues que aprofitaran la fusta cremada dels nostres boscos. I els que pensem que són de dretes, amb un govern encapçalat per Fabra com si fora un cafè tallat (un “cortado” que diuen els castellans). Un President tallat i manipulat com una titella d’un circ. O lleva les pomes podrides del govern o s’assolarà per complet.

Antany i a primeries de la dècada dels 90, com ara, han succeït al nostre estimat País grans incendis forestals (GIF, quan la superfície és major de 500 Ha, 1 Ha és equivalent a 10.000 m 2 o un camp de futbol de primera divisió). De GIF hi ha pocs però quan succeeixen són caòtics i desastrosos. De conats (menors d’una Ha hi ha centenars al llarg de l’any, i dic al llarg de l’any perquè els incendis no són estacionals). També han succeït nous mots com el cas “d’incendi estabilitzat” a partir de 2005 –segons hemeroteques-, pel fet de no alarmar a la societat. Un incendi o està extingit, o està controlat, o fora de control. Prou d’enganyifes. En funció d’on estem aquesta paraula té diversos significats. Dir que un incendi està controlat no és dir res en concret, és que el foc avança i ja pararà a algun lloc, com a algun camí o a algun tallafoc. O que està dins d’uns llindars més o menys controlats. Que estem treballant en una àrea determinada, i si les condicions no canvien l’extingirem. És una expressió que als polítics els ve pastat per eixir-se’n guanyadors i els treu la necessitat d’alarmar més encara a la població. En definitiva, una veritat a mitges és una mentida.

Des de 2010 fins a juny de 2012, només a les comarques de la vall d’Albaida, la Safor  i la Costera de Xàtiva, i sense contar menuts incendis o conats, el foc va fer desaparèixer més de 7.000 Ha, segons les dades del govern valencià.

El 7, i 9 de setembre de 2010 quatre grans incendis arrasaren les comarques centrals valencianes. Un començà primerament  al sud de la Vall d’Albaida -7 de setembre amb diferents focus-: gran part dels termes municipals d’Ontinyent, de Bocairent, d’Agullent …, així com part del d’Agrés (ja al Comtat de Cocentaina) foren arrasades per les flames, amb més de 2500 Ha.

Un dia més tard –i encara actiu l’incendi de la vall- a la comarca veïna de la Costera de Xàtiva, començava un altre gran incendi, concretament a la zona de Barxeta (la Costera de Xàtiva) i Rafelguaraf (la Ribera Alta) on  es produïa un desastre semblant al d’Ontinyent; es cremaren més de 2500 ha de massa forestal. La mateixa nit que s’iniciava l’incendi de Barxeta -9-10-2010, començava un nou incendi a la serra de Toro de Tavernes de la valldigna (la Safor).  L’any passat a principis del mes d’abril, un nou incendi (1500 Ha) arrasà de nou les comarques centrals valencianes, concretament a la zona de Benicolet (vall d’Albaida) i Llocnou de sant Jeroni (la Safor), i el desastre es repetia: centenars d’Ha forestals foren past de les flames. Hi hagueren altres focus al nord d’Alacant i Castelló. 

Però el foc no tenia prou en haver cremat l’any anterior les comarques centrals. Perquè enguany a primeries del mes de juny, un nou gran incendi es va propagar a les comarques centrals valencianes de la Safor i vall d’Albaida, afectant a municipis com Llocnou de Sant Jeroni, Terrateig, Rótova, Alfahuir, Castellonet de la Conquesta, entre d’altres. En aquest cas els mitjans estimaven una extensió propera a les 3000 Ha. Extensions que en molts casos, com vaig dir en l’anterior article quan tractava els incendis de Cortes de Pallás i Andilla, són i es queden curtes.

Els mitjans manipulats del nostre govern, TVE a l’estat, Antena 3 per omissió de dades, i Canal 9 pel govern valencià, diuen que l’extensió dels incendis d’Andilla i Cortes és com l’illa d’Eivissa i diuen que la seua extensió es vora 48.000 Ha. Perquè es feu una idea de la catàstrofe tan immensa, i quines són les manipulacions dels governs, Eivissa ja té més de 57.000 Ha. Llocs on només s’ha cremat el sotabosc i que els pins aparenten estar verds no es veuen als satèl·lits. Però que durant un temps aniran eixugant-se i morint-se en una trista i lenta agonia –com la dels atmetllers perduts de Cucarella-. Pins que són com els valencians, perquè tenen les seues arrels socarrades, com nosaltres, o alguns en canvi, que les han perdudes.

Les imatges recents dels satèl·lits de la NASA confirmen el que vaig dir en l’anterior article. El govern del PP – i el NODO de Canal 9- presumptament pretenen enganyar una vegada més als valencians. Enhorabona, però aquesta vegada s’han vist quines eren les vostres intencions. Sí, en són 22 municipis els afectats en aquestos últims incendis, però les hectàrees arrasades no en són 48.000, en són aproximadament 95.000 Ha, més del doble del què han estimat els tècnics. Les imatges de la NASA no menteixen, i no podeu manipular les noves tecnologies. Com intentàreu, anys enrere, que no arribara informació procedent de Catalunya eliminant la retransmissió de TV3.

Internet i les xarxes no estan sotmesos al control del PP valencià, i gràcies a la globalització que als polítics valencians els agrada tant, milers de valencians se n’assabentaran de quina és el grau de putrefacció que tenen els seus mandataris.

Els valencians estem cabrejats en es nostres mitjans de comunicació, cabrejats en RTVV i cabrejats en el periòdic “Super Deporte!”. L’1 de juliol, el dia de la final la premsa esportiva més valenciana -per antonomàsia-, que un fartó publicava, una imatge dels incendis de València amb un titular que donava vergonya. El titular era el següent: “España tiene que ganar hoy la Eurocopa. Roja alégrame el día. El futbol no apagará los incendios de Valencia pero sirve para calentar el alma”.  Un titular ofensiu, nefast, vergonyós, cruel, sense sentiments, sense estima, sense respecte…Al qui va permetre que això es publicara li fa falta moltes lliçons d’ètica, i no sé quina moral pot tindre un periodista que escriu això. La llibertat d’expressió deu estar present, però quan ofèn a un poble crec que es deuria haver actuat i haver fet un altre titular.

No sé si teníeu l’anima calenta –els del Super Deporte!-, però, si que sé els centenars de mitjans desplegats en l’extinció dels incendis teníem els nassos abrasius, al igual que els milers de ciutadans valencians que han vist cremades les seues propietats o els termes dels seus pobles.  També recorde que Rajoy celebrava la victòria mentre València es cremava, li donarem de menjar a banda a aquest President. Però per molestar, i només fer-se la foto al Lloc de Comandament Avançat (PMA) va fer bé en estar a la final, a no sé quin país, ni m’inporta. Ja va tindre temps de fer-se la foto els següents dies.

Tinc tantes coses a dir, que no m’agradaria avorrir ningú. Quan hi ha un GIF provenen brigadistes BRIF de tots els llocs (Catalunya, Castella i Lleó,Castella la Manxa, Múrcia, Aragó…). Recentment el pilot de la Brigada BRIF de Daroca va morir en els treballs d’extinció de Cortes de Pallás. Un treballador que va vindre a València a lluitar i deixar-se la pell pels nostres boscos. Un home que es mereix tot el nostre respecte i  la nostra estima com a valencians, però sobretot com a ciutadans.

No vull imaginar-me com deu estar la seua família. Deu ser molt dur que un fill, un germà, el marit, el cunyat, o el pare un dia isca per la porta de casa a treballar i mai hi torne. El meu més sincer condol –i el dels meus companyers- per a tota la seua família i coneguts-. Sabia que són tasques perilloses, però no ets conscient fins que ocorre la desgràcia.

En casos com aquests de vegades et planteges la perillositat del teu treball, encara que l’estimes. Les UBE (Unitat Brigades d’Emergència) que depenen de la Conselleria de Governació de la Generalitat Valenciana, moltes vegades també són transportades d’una cima a altra en helicòpters. En el nostre cas, solem anar una UBE completa (6 components), més el pilot i el cap d’Unitat de les Brigades Helitransportades del País Valencià (per exemple a Tírig hi ha una, a Énguera una altra, etc.). La BRIF de Daroca, es desplaçava en aquells helicòpters que es varen estavellar al pantà de la Forata i a la serra Martés, no vull imaginar res més perquè em pose a tremolar només en pensar-ho. Només diré que una BRIF està composta entre 12 i 24 Brigadistes, la majoria d’ells gent jove.

No deixe de costat les tasques tant lloables dels bombers dels diversos consorcis, com els de València, Castelló, Alacant, Catalunya i un llarg etcètera, que al igual que nosaltres, poques vegades eixim a la TV perquè allà on estem, degut al risc que comporta no deixen entrar als mitjans de comunicació.

Comentaré un cas anecdòtic que ens va succeir a l’incendi d’Andilla. El dilluns passat, 2 de juliol de 2012, la meua brigada, junt a la de Morella, els Bombers d’Orpesa o Benicarló –no ho recorde massa bé- i BRIF Lúbia (Sòria) i altres brigades estaven treballant a un front proper al municipi de Xèrica, i enfront de la cova Santa d’Altura –ja a la Caderona-. La UME també.

El nostre coordinador forestal, va assignar a cada brigada les tasques que tenien que desenvolupar. Tots feren el que ens manaren excepte uns. Els de la UME consideraven que el seu flanc estava enllestit i des de feia hores estaven de braços creuats. Hi hagué un repic de paraules entre coordinadors, al final el nostre li va dir que “si consideraban que su zona estaba segura que cogieran trastos y se marchasen”

No sé com va acabar la cosa perquè sobre les 15.30h em van retirar del servei perquè ja passava les 12 h que estava al front. El que si que sé és que per la vesprada, amb el canvi de vent varem tindre més de 8 reproduccions que ens varen dur de cap.

Un parell de vegades de copes on varem necessitar l’ajuda dels mitjans aeris per recolzar les nostres tasques d’extinció, altres vegades de sotabosc, i altres tot plegat, o tot a l’ascla com diguem els valencians.  Situacions que no entenc. Si necessites aigua o alguna màniga no esperes que la UME t’ho passe perquè, tal vegada,  et cremaràs. Per fer-ho han de demanar molts permisos als seus superiors, la qual cosa retarda la lluita i agreuja la situació.

Sembla ser que ho fan a tots els llocs igual. A l’últim incendi d’Albacete (a Hellín) uns companys m’han comentat el mateix, a Ontinyent el 2010 ho vaig tornar a comprovar. Si llig blogs de Brigadistes d’arreu de l’estat espanyol, quan parlen de la UME tots coincideixen: van més nets que un pinzell o el calze d’una església. En molts casos uns quants euros de sou usats inútilment. No sé si és que tenen el cap quadrat, o no tenen ganes de pegar “palo a l’aigua”. Sé que tots no són iguals, la qual cosa em calma un poc. Dir que molts bombers provinents d’altres autonomies han vingut a ajudar-nos de manera voluntària sense cobrar cap gallet, i s’han deixat la pell en les nostres abruptes i trencades muntanyes. Un cop més demostren la seua humanitat per intentar protegir el nostre territori i salvar-lo de les flames sense res a canvi.

Finalment parlaré de les reforestacions que s’han fet al llarg del nostre territori –moltes d’elles desastroses, enganyifes i perjudicials per a l’entorn- i de les retallades de les UBE de la Generalitat. Hui el govern valencià ha dit que contractarà gent desocupada dels pobles afectats per reforestar les zones cremades. Això abans senyor Fabra, ara és un poc tard per protegir les zones i massa precipitat per regenerar-les. S’havera  pogut contractar a eixa gent dels àmbits rurals abans dels incendis fent neteges dels seus boscos. Per una banda els tindríem intactes els boscos cremats, i la taxa d’aturats haguera minvat al nostre territori. Ara tot propaganda política, que quedarà en paper mullat. Un sòl acabat de cremar és molt vulnerable front a qualsevol factor extern.

Al grup de voluntaris “un voluntario un árbol” els demane precaució. Precipitar-se pot fer malbé les milers de llavors “desperdigades” per l’incendi, ja siguen de matollars, d’aromàtiques o de pinàcies. Trepitjar un sòl cremat és perillós per a la poca biota que existeix així com per als susceptibles agregats abiòtics que conformen el sòl. Una introducció d’espècies piròfiles com pinars, matollars, entre d’altres, desplacen altres autòctones com la carrasca, el margalló, l’arborç, les alzines, les sureres, el llentiscle, els garrofers, les oliveres, etc. Hi ha tres línies principals d’actuació: la reforestació activa del sistema, l’assistència a la rehabilitació natural, i la no actuació o regeneració espontània. S’usarà una o altra línia d’actuació en funció de diversos factors.

Per fer reforestacions adients es recomana fer un estudi exhaustiu de les zones cremades, i veure com s’apliquen diverses mesures en cada zona per evitar  l’erosió, i per tant la pèrdua de sòl i la proliferació de plagues. Van en funció dels pendents, de les vessants de les muntanyes, de com ha afectat el foc a cada zona, de la resilència, de la recurrència, de la intensitat del foc, de període de l’any en què s’ha produït, i de quines eren les espècies dominants a grans trets.

No és recomanable fer una extracció massiva de fusta durant els primers anys –que el govern del PP evite oportunistes- es deuen quedar rodals d’arbres que poden servir de refugi per la biota com són moltes espècies d’aus, insectes, rosegadors, etc. Elles construiran el seu nixol ecològic. En els llocs de pendent acusada, es deurien de fer faixes per evitar pèrdues massives de sòl –a la tardor veurem com respira el cel, les pluges a hores d’ara són els enemics més innocents de les zones cremades-. 

Encara que el pi té un creixement ràpid, i els nostres polítics en són partidaris d’aquesta espècie piròfila, jo no sóc partidari de reintroduir individus de cap gènere en termes generals. Aquesta espècie proliferarà massivament allà on hi havia peus adults, els quals hauran escampat a desenes de metres les seues llavors invasores, que al pocs anys presentarà una forta densitat de pimpolls. Igual passarà amb les estepes, aromàtiques i altres matollars. En canvi, si que és recomanable introduir-les als llocs més elevats.

En uns anys –cosa que dubte que es farà al nostre territori- es deurien fer neteges i clares allà on la densitat de pins és elevada per afavorir créixer les espècies dominants.

Si algú vol fer una reforestació pel seu compte, jo ho faria a zones que no han estat afectades pel foc o a zones llindars, per diversos motius que un altre dia explicaré.

De moment el més important a dia de hui, és evitar la pèrdua de sòl i que els tècnics facen plans correctes de reforestació, els quals, en funció de diversos factors seran fets –o deurien ser fetes- en funció de les característiques fisico-químiques i geomorfològiques del sòl i el territori que l’envolta.

Moltes vegades, és millor deixar que la pròpia naturalesa es regenere de manera espontània i ajudar a l’assistència a la rehabilitació natural d’espècies que no proliferen o han sigut desplaçades per les piròfiles. Un error és anar a plantar pins, sense seguir les etapes serials de la vegetació, simplement per fer-se una foto el dia de l’arbre com va ocórrer el 2010 a Ontinyent per un conseller de la Generalitat. Millor gest haguera sigut plantar una carrasca a l’ombria de qualsevol pinar de qualsevol bosquina del nostre territori, senyor Cotino. Però deixar la naturalesa no és abandonar-la de la mà de déu com han fet els nostres polítics des de fa molts dècades.

Anem a filar prim i a parlar un poc de les retallades de la Generalitat en Emergències i Extinció d’incendis, així com de la propera modificació de la Llei forestal, la qual pretén donar via verda a la construcció en terrenys cremats sempre que siguen d’interès general, cas de parcs eòlics, xarxes elèctriques, i el que al consell li done la gana. En aquests casos els màxims responsables són Serafín Castellano (conseller de Governació) i Isabel Bonig (Consellera d’Infrastructures, Territori i Medi Ambient).

Senyora Bonig, canviar la llei forestal i permetre la requalificació de sòls cremats és una errada gran i catastròfica. S’ha parat a pensar que les zones arrasades pel foc podrien tindre estudis per a albergar parcs eòlics? A les zones d’Ontinyent mesos després dels incendis de 2010 prop de la serra del Terrater les màquines entraren per fer pistes per a la instal·lació de línees elèctriques. Quin desgavell, quina inconsciència. Ni que hagueren estat intencionats eixos incendis per donar via lliure per a eixa construcció. Cosa semblant va ocorregué al de Barxeta, en aquest cas molts postes ja estaven instal·lats i que van des de Castelló de la Ribera fins a Gandia. Això de la requalificació dels sòls forestals cremats és un efecte crida per a les empreses oportunistes que pretenen fer negoci a costa de patrimoni forestal dels valencians. No podem permetre que això passe, que de les muntanyes valencianes en facen un negoci que omplin les butxaques dels carronyers de sempre.

El Servei de Brigades d’Emergències depèn de la Direcció general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Emergències de la Conselleria de Governació de la Generalitat Valenciana, qui és el titular del mateix. Aquesta Conselleria ve encomanant la funcionalitat de les Brigades d’Emergència als Consorcis de Bombers Provincials, però quant a la seua relació jurídicolaboral els treballadors de les brigades pertanyen al Grup Tragsa, regulant-se les seues condicions a través del Vè Conveni Col·lectiu 2008-2011.

Al territori valencià –sense contar les Brigades de la Diputació de València, gestionades per Imelsa- hi ha 34 UBE de primera intervenció. Repartides de la següent manera: 13 a València, 13 a Castelló i 8 a Alacant.

A l’estiu de 2010 hi havia 40 UBE de reforç repartides a les tres províncies i el període de treball estava entre 5 i 3 mesos de duració. La Generalitat Valenciana per estalviar-se uns quants euros amb temeritat, a banda de reduir el nombre de brigades de reforç i duració –recordem que durant l’estiu és quan més falta fan, i dos d’elles la de Begís i Bicorp prop de les zones afectades les han fet desaparèixer- el 2011 va fer una reducció aproximadament del 80% de Brigadistes de reforç, afectant a més de 400 treballadors.

A València en llevaren 15 de UBE de reforç deixant-ne 7; a Castelló i Alacant en deixaren 1 a cada província i en llevaren en total 14. Quina temeritat, llevar 29 unitats quan més falta poden fer. I no parlaré de la Reestructuració que pretenien fer, disminuint els components de les UBE per crear-ne unes de noves per vendre la moto de cara l’estiu a través de la manipulació de RTVV. L’única cosa que han fet bé és dotar d’autobomba aquelles UBE anuals que no en tenien, cosa que no entrava al meu cervell com la UBE de Xàtiva –una que presenta el major nombre d’intervencions del País Valencià- no en tinguera una anual.

Nosaltres els UBE sempre hem manifestat la nostra disconformitat en eixes mesures pels motius que hem vist els darrers dies.

Polítiques nefastes típiques del franquisme i d’estats opressors, i plenes de borumballa amb la deixadesa al capdavant que brilla per la seua pròpia absència. Polítiques ineficients en quant a la prevenció d’incendis. Foten fora a centenars de vigilants i dies més tard compren vehicles que no ens són útils per anar per la muntanya, però sí per passejar-nos pel circuit de Fórmula 1 de València. Vergonya cavallers, vergonya!

Deuríem saber a qui “hòsties” han comprat eixe arsenal de vehicles!

Nefasta és la implantació progressiva de voluntariats, total per aparentar que tingueu molts mitjans els quals en molts casos degut al riscos ens són poc útils. Ridícul és eliminar UBE de reforç i dotar als pocs vigilants que hi queden de bufes d’aigua de pocs litres amb la finalitat d’aparentar més mitjans de dubtosa professionalitat, hi ha tants contrasentits!

Un món ple “d’enxufismes”, oportunistes, en definitiva, un món de controvèrsia farcit d’incompetents. Jo en podria ser un, però no sóc d’eixa espècie carronyera.

Sóc llicenciat en Ciències Ambientals per la UPV al campus de Gandia, ambientòleg que en diuen, i sempre em qüestionege el mateix: per treballar en la gestió de qualsevol espai natural del País Valencià m’he d’afiliar als partits que sempre governen? No ho faré mai perquè tinc dignitat, no sóc cap oportunista i perquè tinc un “Compromís” amb el meu poble.

Els UBE sempre hem considerat que la inversió en prevenció i extinció d’incendis forestals, és un valor intrínsec afegit i segur per a la conservació del nostre patrimoni forestal, ara més mort i trist que mai a moltes zones valencianes. Moltes d’elles socarrades, com la ciutat de Xàtiva al 1707, però d’altres amb l’esperança que l’ésser humà destructor canvie una vegada per totes la seua manera de sotmetre la naturalesa. Perquè si aquesta es perd, ell mateix anirà cap a un suïcidi col·lectiu, com les milers de cabres i animals que han perdut la seua vida, en els darrers incendis de Cortes i d’Andilla, per la imprudència i la deixadesa d’uns quants.

Salvem el nostre territori, si no voleu fer-ho per vosaltres almenys feu-ho pels vostres fills. Perquè el dia que no tinguem boscos aleshores ens n’adonarem que viure a un país llunàtic no és viable, els diners i la destrucció de l’entorn ens duran de camí cap a l’extermini del nostre poble. Vull que tot açò no s’oblide i que no succeïsca mai més! Ni a la meua terra, ni a ninguna altra. Perquè el medi ambient no té barreres, perquè el medi ambient és de tots. Protegeix-lo i cuida’l.

Nogensmenys, recordeu allò que vaig comentar dels bitllets. Encercleu el País Valencià i poseu “mai més”. Si de veritat estimes la teua terra, lluita per ella. Salut i llarga vida. Un valencià que no es farà massa vell per ací… 

Fdo.: Brigadista de Castelló.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterPrint this pageEmail this to someone

Review Overview

Summary

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *